La mandra com a prepotència:
La mandra immobilitza, fa que trobis comoditat on fins i tot potser no n’hi n’ha. La mandra crea grassa, un coixí abdominal de desbordament i protecció.
La mandra és sedentarisme i postergació.
La mandra és por, al fracàs, a la frustració i/o esforçar-se per “res”, fins hi tot perfeccionisme.
Aleshores, per por, immobilitza. Millor quedar-se on estic que no pas arriscar a una millora que potser no aconsegueixo. És millor la possibilitat que no adonar-se que un cop allà no era com ho havíem desitjat, perfecte, sense cap dificultat ni complicació.
La immobilització comporta sedentarisme i amb aquest un dipòsit d’energia que no és destina a res, i aleshores col·lapse el sistema i emmalalteix.
Aquesta energia no es desplaça, pq no hi ha un arrelament, unes cames potents que condueixin aquesta energia cap algun lloc. La por les desenergeritza, i l’energia és converteix en prepotència.
Prepotència per què no arriba a generar potència, i prepotència pq ho sé que puc, però no ho faig
Pq sé que tinc les capacitats, habilitats i recursos, i no els poso en joc pq fa mandra.
I per què fa mandra?
Potser per desgastar energia en va? Per gastar massa esforç? És més fàcil que m’ho donguin fet i mastegat (Mare o pare), això a més pot portar al victimisme i a la dependència.
Realment l’esforç i l’energia serien serien en va?? Potser no aconseguiria allò que desitjava, allò que perseguia, i acceptar que no tot està a les meves mans és clau, (sinó torna a ser prepotent) i que fent sempre s’aconsegueix alguna cosa, aprenen moltes coses. Si apuntes a les estrelles i arribes a la lluna, no seria un bon motiu? Un bon intent?